Un diari de l'exili

31 de gener de 1939

Estimat diari,
Finalment s'ha acabat la guerra, però no el patiment. Portem 14 hores caminant sense descansar ni dormir i encara ens queda molt per arribar a la frontera. Tots estem cansats i afamats. Per sort ara el cel està nuvolat i amb aquest temporal els avions nazis no ens poden bombardejar. Ahir va ser un dia terrible. Els bombardejos van deixar molts de morts. Un d'ells era el meu amic Joan, el fuster del poble. El pitjor de tot es veure'ls allà tirats sense poder ajudar-los perquè t'hi va la vida.

Poc a poc la gent va deixant pel camí les seves pertinences. No poden carregar tant de pes en la situació en la que estan. Espero que aviat puguem trobar un lloc segur per dormir.

1 de febrer de 1939

El nostre fatigament era tan gran que ja no podíem caminar més. Per sort, als voltants hi havia un mas, el mas “Can Barris”. Molt amablement ens han acollit al mas però amb prou feines hi cabem tots. Després de menjar i descansar una mica, hem reprès el camí esperant el nostre merescut descans en terres franceses.
Acabem de passar pel Coll de Lli. Ja queda poc ens repetim constantment. Ja queda poc.

2 de febrer de 1939

Acabem de divisar l'Hostal dels Trabucaires. Estem pràcticament a la frontera. Tinc moltes ganes d'arribar. Avui fa molt de fred i la tramuntana ens fa molt difícil el trajecte. El meu fill, en Miquel, comença a tenir febre. Esperem que ens donin medicaments...

Hem arribat a França. “Allez, allez!”ens repetien tota la estona els gendarmes francesos. No són tan amables com la gent diu. Ara ningú sap on ens portaran.

3 de febrer de 1939

Quina mala sort! La meva dona s'ha caigut i s'ha fet mal a la cama i en Miquel està empitjorant. Com no arribem aviat el pobre es morirà.

Ens han portat a una platja. “Argelés-sur-mer” he escoltat que deia un gendarme francès. Ens han separat homes, dones i nens. Aquí fa molt de fred. Estem al costat del mar i tancats per tanques de filferro. Espero que això només sigui temporal i que aviat ens portin en un lloc en condicions.


4 de febrer de 1939

Això es lamentable. Els soldats ens tracten com gossos. Dormim a la sorra, ens barallem per migues de pa, bevem aigua del mar i orinem on podem. Alguns companys han tingut diarrees aquesta nit. La situació del camp també es lamentable. Veig homes tirats a la sorra queixant-se de dolors extranys, gent moribunda que no pot mantenir-se de peu. Veig cares de decepció. La poca dignitat que ens quedava la estem perdent poc a poc. Només portem dos dies al camp d'Argelers i alguns ja volen tornar a l'Espanya de Franco.
Em pregunto com estarà la meva dona i el meu fill. Dubto que la seva situació sigui molt millor. La preocupació més gran que tinc ara, però, és la de no poder tornar a escriure al diari. M'estic quedant sense tinta...